La primera marató
La primera marató
La primera marató
Ara farà deu anys, en Daniel Justribó (Danili a Corredors.cat), va fer un magnífic treball de investigació i recerca, recuperant la història d'aquella primera marató celebrada a Catalunya i Espanya.
​
Us adjuntem el text tal i com ell el va escriure:
​
La primera prova de Marató a Catalunya
Daniel Justribó
A la Barcelona de principis del s.XX, com a gran part d'Europa, l'interès pels esports estava a l'alça. Lluny encara d'arribar als moments dolços dels anys 20 i 30, apareixien els primers clubs esportius i les competicions es reglamentaven. El nom dels seus practicants, anomenats 'sportsmen', ens revelava un origen basat en la tradició dels models anglesos esportius. Creixien també alhora els esdeveniments esportius que com a espectacle passaven a formar part del dia a dia dels ciutadans i a voltes els associava i cohesionava. Els noms d'alguns esportistes, especialment ciclistes començaven a ser força coneguts. Tanmateix es consolida la publicació de setmanaris i diaris esportius especialitzats i s'amplia la secció esportiva dels diaris de temàtica general.
L'atletisme també apareix amb força essent de fet un dels pilars de la cultura anglosaxona. Malgrat que la Federació Catalana d'Atletisme encara no existia i els primers campionats d'atletisme de Catalunya (tant els d'aire lliure com el de cros) no van celebrar-se fins el 1916, tenen lloc pels carrers encara lliures de cotxes, curses 'pedestres' organitzades sovint pels diaris esportius amb l'ànim d'atreure el màxim de gent 1). Una força destacada de 9.5 km la va organitzar 'El Mundo Deportivo' el 1907 en el seu segon any de vida amb presència de 67 inscrits alguns d'ells provinents de Madrid, València i París i Burdeus. En aquests anys el 90% de les curses a nivell estatal tenen lloc a Barcelona 2). Sovint tenen lloc desafiaments al Parc de la Ciutadella i aquests s'anuncien als diaris. Són enfrontaments que van des dels 100 metres als 1.500-5.000 metres. Per altra banda el juliol de 1909 es constitueix al Gimnàs Solé el 'Solé Pedestre Club' que també organitza curses.
​
El camp del Barça abans de la construcció del velòdrom. Al fons l'Hospital Clínic i Montjuïc. ca.1908
A casa nostra malgrat que no es realitzaven cuses més llargues com les maratons que sí havien tingut lloc a altres països (especialment EEUU, Canadà i França) l'interès existeix. Així a l'Eco de Sports' (v.I, n.11, 29-11-1909) signat per Fano-Sports trobem:
'El guante lanzado por el corredor del "Catalá S.C." , señor Santos, á los corredores españoles para establecer el record español de la Murathón, [sic] ha sido recogido por el no menos notable corredor don Conrado Miquel, del Club "El Pedal" de Tarragona.
Es casi probable que tan importante prueba se corra en la pista del velódromo Parque de Sports' 3).
Curiosament a Catalunya l'any 1909 encara no s'havia organitzat cap marató. La prova que es va instaurar als primers Jocs Olímpics l'any 1896 va arrelar ràpidament a molts països però el detonant mundial va tenir lloc després de la mediàtica marató dels Jocs Olímpics de Londres de 1908 en la mítica cursa que va guanyar Johnny Hayes (USA) després que l'italià Dorando Pietri fos desqualificat 4). De sobte apareixen maratons a llocs tan distants com Sydney (12-05-1909). El boom de la marató és extraordinari i sembla lògic que tingués ressò tard o d'hora a casa nostra.
El Velòdrom 'Parque de Sports' que fa menció era un velòdrom que es va construir el mateix 1909 i que estava destinat a ser dels millors del món. La curta corda de 285 metres no impedia que s'agafessin velocitats de fins a 110 km/h. Entre les llotges i tribunes es podien acollir fins a 8.000 espectadors 5) i seguia l'estètica del conegut velòdrom de Buffalo a París i disposava de vestidors ('cabinas' a la referència citada), farmaciola i taller de reparacions entre d'altres 6). Estava situat al carrer Muntaner i ocupava les illes dels carrers de Muntaner-París (aleshores Indústria)-Casanova i Londres (aleshores Coello, segurament pel pintor Claudio Coello) en uns terrenys on el FC Barcelona havia jugat durant els anys 1905-1909. El camp no era de propietat i el Barça després de jugar un parell de partits a la Fuixarda va acabar jugant a només un parell d'illes d'on ho havia fet, París-Urgell-Londres-Villarroel, en el que seria el seu primer camp de propietat, 'L'escopidora' inaugurat el 14 de març de 1909 7).
El camp del Barça abans de la construcció del velòdrom. Al fons l'Hospital Clínic i Montjuïc. ca.1908
El velòdrom que havia de ser inaugurat al març de 1909 va patir successius ajornaments entre d'altres pels retocs del grau d'inclinació dels revolts 8). Finalment el diumenge 28 de març s'inaugurava amb la presència de ciclistes catalans (Comes), francesos (Hourlier) o motociclistes (Boudelocque). L'entrada general valia 1 pesseta i la més cara 35 9).
Competicions ciclistes el dia de la inauguració del velòdrom
Malauradament les successives curses ciclistes que oferien els diversos i interessants programes no van atraure el públic 10) i el velòdrom després d'una ràpida decadència va tancar. Una nova empresa portada pel ciclista italià retirat, Francesco Alberici se'n va fer càrrec 11) i es va anunciar la reinauguració el 30 de gener de 1910 amb la presència dels sprinters italians Carlo Messori i Portioli i del motociclista Bussat 12).
Competiciones ciclistas el día de la inauguración del velódromo
En aquesta re inauguració tenim doncs el repte de córrer una marató que llença en Santos (Juan/Joan?) No he trobat cap altre lligam i desconeixem si la competició hauria tingut lloc en un altre emplaçament en cas de no haver-se mantingut en funcionament el velòdrom.
El programa de la inauguració que bàsicament incloïa curses ciclistes i de motos a partir de les 15:30, contemplava com a primera prova la marató amb sortida a les 11 hores. Els participants finalment serien: Conrado (Conrad?) Miquel de Tarragona, Juan (Joan?) Santos, Robert Boix i Francisco (Francesc?) Túnica, entenent que els tres darrers vivien a Barcelona, tot i que en Boix era d'origen francès 13) .El guanyador i tots aquells que en acabar el primer portessin recorreguts com a mínim 25 quilòmetres, rebrien de la Direcció del Velòdrom una medalla de plata com a premi-record. L'entrada general valdria 0,50 ptes, els viratges 1 pta, la tribuna de preferència 1,50 ptes, els seients numerats de llotja 2 ptes i finalment les llotges de vuit seients 15 ptes 12).
La marató pel que sembla aixecava certa expectació (encara que com veurem després en les imatges l'assistència de públic va ser molt escassa), els participants s'entrenaven constantment fent un pronòstic molt incert i esperant-se unes marques no molt inferiors a les que realitzaven en aquells moments a França, Itàlia, Estats Units o Anglaterra13. Els millors registres a principis de 1910 eren de 2:40 en els amateurs i de 2:37 en els professionals.
Els quatre participants ja es coneixien. Boix era el més destacat i havia guanyat dos mesos abans el 'Campionat de Barcelona' organitzat pel diari 'Eco de Sports' sobre la distància de 5 km. Si la cursa estava ben mesurada, el registre de 15'16'' es pot considerar excepcional i més tenint en compte que l'atleta va arribar animat i somrient 14).
En aquesta cursa havia coincidit amb dos dels altres tres adversaris que tindria a la marató, mancaria Miquel de Tarragona, que es van classificar tercer, Túnica en 16'00'' i quart, Santos del Catalá SC en 16'05'' 15).
​
Finalment diumenge, 30 de gener de 1910 a les 11h36' es donava la sortida de la primera marató realitzada a Catalunya. El dia era fred 16).
Sortida de la cursa de 5 km
La cursa havia de disputar-se sobre 163 voltes per fer un total de 42 km 194 m 16),17) o 42 km i 54 metres 18). Si bé aquesta darrera xifra citada a 'La Vanguardia' en la 'Nota de Sport' signada per A.S cita posteriorment al text a 'Bové' per Boix i a 'Frinico' per Túnica que ens fa pensar en una manca de rigor periodístic, aquesta discrepància és sorprenent i ens obliga a fer els corresponents càlculs. Segons 'La Vida Sportiva' 5) i 'La Vanguardia' 6) la corda del velòdrom havia de ser de 285 metres. Ràpidament es veu que 163 voltes haurien donat 46.455 metres que supera de llarg la distància oficial de 42.195 metres (42.194 metres aparentment per un arrodoniment de decimals potser provinents de la distància de 26 milles 385 iardes) sobradament coneguda pel boom maratonià del 1908-1909 tot i que la IAAF no la va proposar com a oficial fins força anys després. Això ens porta a fer els càlculs a l'inrevés i dividir els 42.194 metres entre 163 voltes (imaginem que exactes) que ens dóna una corda de 258,86 metres. Si bé perquè les obres finalment van portar a aquesta corda o bé per un error d' una suposada ràpida transcripció periodística es prengué el valor de 258 metres (alteració per altra banda de 285 metres) tindríem exactament els 42.054 metres que també es citen. Veient també la cura dels organitzadors donant els parcials exactes i líders cada cinc quilòmetres 16) m'atreveixo a concloure doncs que la mesura de la corda era de 258 metres i que es van compensar uns metres (concretament 140) prèviament tal com sembla a la sortida on els corredors miren d'esquenes al peralt del velòdrom quan és de suposar que l'haurien de seguir paral·lelament com s'observarà més endavant en les altres fotos de la cursa.
Boix, guanyador de la cursa de 5 km
Montatge de les dues fotos, probablement úniques de la sortda de la marató
Els quatre corredors prenen la sortida acompanyats per un ciclista cadascun probablement el seu o un dels seus entrenadors. Masdeu o Rovira en el cas de Miquel, Fernández o Balat per Santos; de Carlos, Calbetó o Nogareda per Boix i Gibert per Túnica.
En les primeres voltes Miquel agafa distància i a la sisena volta havia pres ja un quart de volta d'avantatge sobre Boix i Túnica i mitja sobre Santos. Boix i Túnica anaven plegats i van retallar sobre el líder. Mentrestant Santos anava perdent terreny. El parcial del km 5 és de 22'06'', el del 10 de 43'54'' (l'Eco de Sports' diu 17 km però ha de ser un error veient que dóna parcials cada 5 km i que el del 15 seria més ràpid que el del previ 17 16 ).
Túnica i Boix (en aquest ordre), seguits de Santos i Miquel (aquest darrers sense poder determinar qui és qui)
Després del km 15 amb 1h09', tercer parcial liderat per Miquel apareix una discrepància. Per un cantó es cita un avantage a la volta 82 (passada la mitja marató) de Miquel de set voltes d'avantatge sobre els perseguidors Boix i Túnica moment que el líder es fa donar una massatges 16) ,i en la mateixa font es cita el pas del km 20 liderats alhora per Boix i Túnica en 1h33'. En el text diu que Miquel essent líder en la volta 89 (passat el km 23) es retira un moment a fer necessitats i en la 94 (havent cobert 24 km i sense dret a premi) es retira definitivament 16) aparentment debilitat per una malaltia que havia sofert recentment 18). Per la seva part, Santos que era el corredor que havia llençat el desafiament 19) després d'haver perdut moltes voltes, s'atura a descansar en les voltes 104 i 109, i a la 114 (necessàriament ja el km 29 tot i que l'Eco de Sports' diu que eren 28 16 ) definitivament es retira acusant una mala preparació 16),18).
Boix. Encara que no es veu i veient el ciclista que l'acompanyava i les cròniques, Túnica és just rere.
Els parcials del 25 l'havien fet plegats Boix i Túnica amb 2h05'03'' i el 30 ja essent els dos únics participants que restaven en cursa, en 2h33'03''. L'esgotament era evident quan el km 35 el passaren en 3h04' (31' el darrer 5.000). En el següent punt i havent fet tota la cursa plegats van passar el km 40 en 3h40'30'' 16).
​
Arribats a la darrera volta Boix pateix una punxada a la cama que aprofita Túnica per agafar uns 40 metres d'avantatge 16) Boix fa un esforç desesperat17 i coix atrapa Túnica just abans de l'arribada i el guanya per 2 16) o uns 4 metres 17) i entrar en un temps final de 3h52'28'' 16) o 3h52'04'' 17),18).
​
En les cròniques mencionades i malgrat els temps pobres registrats, els diaris fan elogis de l'esforç dels corredors. Una anàlisi dels parcials de la cursa ens porta a la conclusió que els corredors malgrat haver demostrat la seva capacitat en distàncies inferiors anaven mal entrenats per afrontar tota la distància. Sorprèn a diferència d'altres maratons internacionals de l'època que el ritme escollit inicial fos lent i necessàriament còmode. El km 5 es va passar a 4'25'', el 10 en 4'23'' i el 15 en 1h09' a 4'36''. Els trams encara inicials per a un maratonià del 15 al 20 ja són escandalosament a 4'48'' (aquests corredors podien córrer normalment a 3'30''. Encara que desestimem els 15'16'' dels 5 km de Boix per ser possiblement curta 14), Boix tenia el rècord del Parc, 1.777,50 metres ben mesurats en 5'28'', a una mitjana de 3'04''19). Finalment dels km 30 al 35 requereixen de fins a 35 minuts (a 7 minuts per quilòmetre) per realitzar-los.
Un detall també interessant veient les fotos és la manca de públic. Aquells que havien adquirit l'entrada tenien dret a veure la marató. Les proves ciclistes estaven previstes que comencessin a les 15:30 i com la sortida de la marató va ser a les 11h36' és lògica l'absència d'espectadors entenent que s'havia de dinar per anar a la tarda a veure les proves principals (al cap i la fi es disputaven en un velòdrom). La prova però es va allargar 3h52' que ens porta a una hora de la finalització de les 15h28' tot just abans de l'horari previst de les proves ciclistes i on hauria d'haver necessàriament públic malgrat que les fotos no el mostrin.
El velòdrom va tenir una vida efímera. Pocs mesos després tancava i el febrer de 1911, només un any després de la reinauguració i de la prova de marató, el seu espai va passar a ser ocupat com a camp de futbol per l'Espanyol 20).
Dels nostres protagonistes, excepte d'en Santos, es troben referències puntuals.
Miquel atleta tarragoní el trobem poc citat a la premsa barcelonina. Sabem que també alternava proves ciclistes. Anteriorment a la marató havia quedat segon en una competició a Tarragona sobre 50 km el 1907 21) i després d'aquesta va seguir involucrat en el ciclisme com a organitzador i director d' 'Sport' una revista esportiva il·lustrada d'aparició quinzenal que va aparèixer a Tarragona el 1919 22).
De Túnica tenim més informació d'abans com de després de la marató. Havia quedat tercer en la cursa de 5 km prèvia a la marató que va guanyar Boix i el trobem posteriorment en alguna cursa el 1910 23) però especialment en diferents competicions ciclistes. Les més destacades com a guanyador de la cursa de neòfits de la U.V.E ('Unión Velocipédica Española') el 1912 24) i com a quart classificat a la 'Volta a Catalunya' del 1913 25).
Foto de l'arribada segons 'La Vanguardia'18. Túnica encara anava en primer lloc
Túnica portada de l’Stadium
El rastre d'en Boix no és difícil de seguir essent com era un destacat atleta. El trobem en una cursa de demostració contra el francès Ortègue 26) i guanyant de nou el segon Campionat de Barcelona per davant del debutant Pere Prat 27) Amb aquest corredor té lloc un repte traslladat a la premsa tal com era habitual a l'època que ens permet saber que Boix va deixar Catalunya. En un primer document en Prat s'adreça al 'Mundo Deportivo' al febrer de 1911 per desmentir que hagués creuat cap aposta amb Boix o Túnica a l'hora de mirar d'establir un nou rècord de marató (per cert a l'abast de les seves capacitats) i que simplement els havia convidat a córrer amb ell. Aclareix que la sortida seria a les 9 h i no a les 8 h, i que no serien 23 voltes sinó 22 28). Aquesta cursa tindria lloc al 'Parque' i podem pensar que es tractaria del circuit de 1.777,50 m del Parc de la Ciutadella amb gairebé 24 voltes. Aquesta cursa no es va a arribar a celebrar mai.
Un segon escrit aparegut també al 'Mundo Deportivo' al setembre de 1911 signat per Boix comunica que davant el silenci de Prat respecte el repte que també havia aparegut en aquest diari per disputar una prova de quilòmetre o bé una volta al Parc, i considerant que havia de marxar a França el següent dia 25(-09-1911) entenia que si per aquella data no havia acceptat el desafiament, era degut a que Prat es considerava inferior a ell 29). Així doncs, Boix havia de marxar i sembla ser que no va tornar tal com apareix una altra cita del febrer de 1913, on parlant de les fites de Prat, el periodista (sense signar) es lamenta que els enfrontaments Prat-Boix no tinguessin continuïtat degut a que el segon havia deixat Espanya i des d'aquella època Prat no tenia rival 30).Desconec si Boix va seguir competint.
La marató va quedar temporalment oblidada fins que Prat (un grandíssim atleta que també mereixerà un futur article) en va córrer una en solitari el 1913 als 21 anys en 2h47'. Tot es posava al seu lloc.
Referències citades:
1 'El Mundo Deportivo', 27-06-1907, p.2, 'El Sport por las calles' signat per Narcís Masferrer
2 'El Mundo Deportivo', 01-02-1906 p.6 'Pedestrismo'
3 Els noms en negreta són meus
5 'La Vida Sportiva', n.1, 10-02-1909, p.5
6 'La Vanguardia', 12-02-1909, p.4 'Notas de Sport'
7 Comunicació personal amb el responsable del Centre de Documentació i Estudis del FC Barcelona (13-01-2010)
8 'Eco de Sports', n.6, 17-03-1909
9 'La Vanguardia', 28-03-1909, p.13 'Velódromo Parque de Sports'
10 'Eco de Sports', n.22, 7-07-1909
11 'Los Deportes', n.530, 15-11-1909, p.340
12 'Eco de Sports', n.19, 24-01-1910, p.1
13 'Eco dels Sports', n.17, 10-01-1910, p.1 'Ciclismo' signat per Mano
14 'Los Deportes', n.531, 30-11-1909, p.375
15 'Eco de Sports', n.9, 15-11-1909
16 'Eco de Sports', n.20, 31-01-1910
17 'El Mundo Deportivo', 3-02-1910, p.2 reproduït amb cita a 'Los Deportes', n.536, 15-02-1910 suplement XXIV
18 'La Vanguardia' 1-02-1910, p.4
19 'Eco de Sports',n.11, 29-11-1909
20 'La Vanguardia', 12-02-1911, p.6
21 'El Mundo Deportivo', 11-07-1907, p.5 signat per Guillermo Tarín
22 'El Mundo Deportivo', 24-02-1910, p.2
23 'El Mundo Deportivo', 31-07-1919, p.2
24 'Stadium', n.19, 15-02-1912
25 'Stadium', n.51, 15-09-1913
26 'El Mundo Deportivo', 24-11-1910, p.4
27 'Eco de Sports',n.64, 5-12-1910
28 'El Mundo Deportivo', 23-02-1911, p.4
29 'El Mundo Deportivo', 21-09-1911, p.4
30 'Eco de Sports',n.183, 6-02-1913
Daniel Justribó
(CC) BY-NC-SA pel text